La Revolució

Títol: La Revolució

Autor: Jordi Casanovas

Direcció: Jordi Casanovas

Repartiment:

Roser Blanch- Sandra
Clara Cols-Cris
Borja Espinosa- Eduard
Mireia Fernández- Isa
Pablo Lammers-Fran
Sergio Matamala- Javier
Alícia Puertas- Aina

Una nova obra de teatre de la companyia FlyHard que vam anar a veure al teatre Cal Bolet de Vilafranca del Penedès.
Com totes les obres de la companyia, tenen un toc d’humor, i sobretot al meu entendre molt de missatge. Les anteriors que hem vist d’ells, han estat Andorra i Neoburning Generation, i La Ruïna.
Aquesta nova es diu La Revolució. L’argument principal es centra amb la Laura i la Cris que treballen en la creació d’un nou videojoc. Aquest videojoc captura els sentiments de les persones, les pors, les emocions, i ha de ser una revolució en el món dels videojocs. Aquest el presenten a una empresa multinacional per produir-lo i promocionar-lo. El joc es capaç de pensar com el jugador, i crear una partida exclusiva per a ell. Aquí apareixen les diferencies entre la Laura i la Cris, amb punts de vista diferents. I ja no explico més, qui estigui interessat en veure-la, que hi vagi.
Aquí teniu el link de el Teatre Villaroel, amb un petit joc el qual et permet comprar les entrades sols per 10 euros.

http://larevolucio.lavillarroel.cat/

Us animo a tots a anar a veure l’obra.

La boda de Rachel

Títol original: RACHEL GETTING MARRIED ( LA BODA DE RACHEL)

Any: 2008

País: USA

Direcció: JONATHAN DEMME

Repartiment: ANNE HATAWAY, ROSEMARIE DEWITT, MATHER ZICKEL, BILL IRWIN, ANNA DEAVERE SMIT, ANISA GEORGE, DEBRA WINGER

Productora: SONY PICTURES CLASSICS

L’altre dia va anar a veure la pelicula en versió original. Sort que va valdre la pena, perquè sortir de casa amb el fred que feia era una bogeria.
Bé, la pel·lícula va ser interessant, i la historia tal com ja podem observar amb el títol, gira entorn del casament de …. Rachel.
Però no es com qualsevol pel·lícula xorra americana, de nuvis que s’emborratxen, despedides de solter, etc, sinó que es una pel·lícula seria, i que te com a principals protagonistes dues germanes, una, la que es casa, Rachel, i l’altre Kym, que es la germana petita, la qual surt d’un programa de desintoxicació de drogues i retorna a casa pel casament de Rachel.
Però dins la família existeix una gran tensió, ressentiments, i tristesa, tot degut a uns fets que van passar fa uns anys, on Kym va tenir un accident de cotxe mentre estava col·locada i va matar el seu germà petit.
En fi doncs, perdó, records, ressentiment, tendresa, amor de germanes, amor de pare, etc, una mica de tot, i no us expliquem més, recomanem veure-la.

Puntuació: 4 / 5

Que està passant?

Cada cop sentim per les noticies, i en boca dels polítics que hem de ser ecologistes, que hem de fer servir el transport públic per anar a la feina, a portar la canalla al col•legi, a teatre, a cine, etc, però millor sempre amb el transport públic i sense tenir d’utilitzar el vehicle propi.

Però sorpresa, el transport públic on es? Pocs destins, poques combinacions i pésims horaris.

Et trobes com nosaltres, vivint a Vilafranca del Penedès, que tens un transport públic amb mancances, amb constants retards, i amb un ventall horari de pena. Per exemple, si vols anar a veure una obra de teatre a Barcelona, és totalment impossible, ja que si aquesta es el vespre-nit, ja no tens tren per tornar. I que dir dels dies festius, trens cada hora, bufff, això si que es freqüència horaria de viatges.

I una altre de les bones, ara fa pocs dies, amb total llibertat i tranquil•litat, per no dir amb una cara que se la trepitgen, comuniquen que el transport de rodalies s’encarirà un 6%. I aquest cop no tenen l’excusa de l’IPC, que sols hi ha una previsió d’augment del 2 %.

Torno a dir, que està passant? Quan algú donarà un cop de puny a la taula i dirà que ja n’hi ha prou. Que ja estem cansats de pagar i no rebre res a canvi. O només ens n’adonarem quan la cosa ja no tingui remei.

Perdoneu !

Perdoneu per no haver escrit durant tants dies, però hem tingut problemes tècnics amb el PC. Un mal bitxo es va ficar a l'ordinador i me'l va deixar fet una coca. Informació perduda i un disc dur a prendre pel sac.

Arròs, un aliment bàsic als Països Asiàtics

Tal com vam contrastar quan vam estar de vacances per Asia, l’arròs o productes derivats d’aquest, son molt importants, per no dir bàsics en l’alimentació de la gent.
Des de fa un temps, el preu de l’arròs està pujant, i això pot ser una font de problemes i inestabilitat a la zona.

Aquest aliment ha tingut un increment en el preu, degut en part a la gran demanda existent, i a la desaparició de camps d’arròs en alguns països productors per causes varies, incloent el canvi climàtic en alguns d’ells.
Per fer-se a la idea del consum d’arròs, per exemple a les Filipines, un país amb 90 milions d’habitants, mengen diàriament 33.000 tonelades d’arròs.
Els principals productors mundials d’arròs, i per tant els que més es beneficien d’aquestes fortes pujades de preu, son Tailàndia i Vietnam, els quals produeixen prop del 50 % de l’arròs que es comercialitza al món.
L’arròs tailandès, a principis de 2008, tenia un preu de 400 dòlars la tonelada, i actualment supera els 700 dòlars la tonelada, aquest augment ha estat molt superior al que han tingut els cereals els quals tenen més incidència a occident. Per tant, aquest augment sobre un producte bàsic en l’alimentació de la població asiàtica, s’ha de tenir molt en compte, ja que això podria desestabilitzar molts països, i canviar la seva situació de vida i política.

Encara en falta un

Tal com he llegit en un article del diari digital "20 minutos", encara hi ha un dels tres de la foto que no s’ha retractat ni ha demanat perdó per les mentides, i haver provocat la invasió de Irak.
Aquesta famosa foto es va fer a les Illes Açores el 2003, on el ”trio calavera”, encapçalat pel senyor George Bush en representació d’Estats Units, el senyor Tony Blair en representació del Regne Unit, i el nostre crack, el senyor Jose Maria Aznar en representació de España, van donar via lliure a l’enviament de tropes internacionals a invadir Irak, per tal d’enderrocar a Sadam Hussein.
El principal motiu per justificar la invasió de Irak, va ser l’amenaça i existència d’armes de destrucció massiva. Aquestes mai s’han trobat, però suposo que com sempre han primat els interessos armamentístics i els d'obtenció de recursos, com pot ser el petroli i gas.
El senyor Aznar l’únic que ha dit es “Todo el mundo pensaba que en Irak había armas de destrucción masiva y no las había, yo lo sé ahora".

Quin morro. Com sempre els polítics espanyols son diferents.

Que li ha passat a Super-Garzón?

Aquesta es la pregunta que hem faig. Com es que el jutge “estrella”, el que lluita contra tot s’ha cagat les calces aquesta vegada. Un cop haver acceptat obrir les foses i investigar les morts durant l’època franquista, ha decidit abandonar.
No ser quin tipus de pressió li han fet per que abandoni, però molt segur que ha sigut fet per d’òrgans importants del món de la justícia i política espanyola.
Uns dies abans el Ministeri Públic, va presentar un recurs davant la Sala Penal, justificant que els delictes van prescriure l’any 1977, amb la llei d’amnistia, per tal de parar la investigació del jutge Garzon.
Per tal de justificar-se davant de l’abandonament del cas, ha dit que ha comprovat la defunció del general Franco i altres alts càrrecs de la dictadura, i és per això que abandona.
Ara els casos de les foses comunes que es vulguin obrir, els hauran de denunciar els propis familiars de les víctimes, i fer-ho a traves dels jutjats de les mateixes poblacions.
Aquest canvi de rumb del Super-Garzón, a provocat una gran decepció per molta gent, les quals s’havien fet il·lusions de que s’aclarís una mica, aquest passat fosc de la historia d’Espanya i Catalunya.
En tot cas, és una vergonya que passats tants anys,encara hi hagi famílies que tinguin familiars desapareguts durant l’època franquista i encara no puguin saber on i com van morir. I el que és més greu, que es posin traves per tal d’aclarir aquestes morts i descobrir els culpables d’aquests assassinats, encara que a hores d’ara ja no podríem jutjar-ne cap, o ven pocs. Tot i així, per les víctimes i familiars d’aquestes, seria una gran cosa que es coneixes qui i com ho van fer.
En cap país europeu que jo coneix-hi, no es deixarien passar i no investigar uns fet tan important i cruels com aquests. Com es que aquí sí? Es que encara hi son els mateixos o afins a la dictadura dins el govern i justícia espanyola i no volen remoure el passat?

Com no s’ha de fer un robatori

He llegit una noticia que m’ha fet força gràcia. Els fets van passar a una barriada de Màlaga, durant la matinada del dijous passat.
El propietari de la casa va trucar a la policia dient que havia sentit un fort soroll que l’havia despertat, i va observar tres persones sortint de casa seva, un pel pati i dos per la teulada.
La policia un cop va arribar van observar que sortia un individu de la casa, amb el cap ensangrentat, i dient que havia caigut de la teulada.
El propietari de la casa va inspeccionar si li faltava quelcom, i només va trobar en falta una llauna de paté i 20 euros, a part d’un iogurt que s’havien menjat dintre la cuina.
Desprès de inspeccionar la persona accidentada, van trobar en les seves butxaques la llauna de paté i els 20 euros.
Resulta ser que la intenció era robar la televisió, però com ja veieu l’únic que van aconseguir va ser sortir-ne ferits i detinguts, això sí, el lladre era del morro fi.

Shantaram

Títol: Shantaram

Escriptor: Gregory David Roberts

Editorial: Entramat

Pàgines: 1.146

Aquest llibre el vaig comprar gràcies a una recomanació d’un company de feina de la Núria, que deia que era tan interessant i fantàstic. I puc dir ara, que realment tenia tota la raó. Ja fa uns mesos que el vaig llegir, i diria que ha estat un dels llibres que m’ha enganxat més, perquè un cop mi posava a llegir-lo no podia deixar de fer-ho. Les histories del personatge anaven succeint, i jo no en tenia prou en quedar-me a mitja historia, necessitava saber més i més.
Bé, resumint hem va apassionar. La novel·la és autobiogràfica, narrada pel senyor Gregory David Roberts
Comença la novel·la a Austràlia, on l’autor es empresonat després de diversos atracaments i problemes en drogues, en una presó de màxima seguretat. Després narra com s’escapa de la presó i com fuig del país, anant a la Índia, a la ciutat de Bombai.
Un cop a Bombai, va a viure a un dels barris més pobres, on els estrangers ni s’hi apropen. Allà descobreix l’amor i lleialtat de tots els que hi viuen, i com gràcies a aquests valors reuneixen les forces per poder anar endavant.
Gràcies a uns petits coneixements de medicina, fa de doctor improvisat i es guanya el sobrenom de Shantaram, que dona nom al llibre i que vol dir “Home de pau de Déu”.
També va conèixer la violència, l’horror de les presons índies, les tortures i les màfies locals de la ciutat. Entre la màfia es va fer un nom, traficant amb drogues, falsificant bitllets i passaports, i això el va portar a poder conèixer un dels caps de la màfia amb el que va fer una estreta amistat. Això el va portar al Afganistan, on va lluitar al costat dels mujahidins, a la guerra contra la invasió soviètica.
L’autor va escriure aquesta novel·la, després de tornar a Austràlia i mentre complia condemna a la presó. Els guàrdies de la presó li van posar difícil, ja que abans d’acabar-la li van estripar per dues vegades.
Com veieu, l’autor n’ha passat de tot tipus, i un cop tingueu l’oportunitat de llegir-vos el llibre, comprovareu que no us deixa indiferent.


PUNTUACIÓ: 4,95 / 5

Sr. Obama, canvis a la vista?

El que tothom fa uns anys s’imaginava, s’ha fet realitat, el que només es veia en alguna pel•lícula, un president d’Estats Units, negre. Si, sembla mentida, però el senyor Obama, un negre o home de color, de la manera que un ho vulgui dir s’ha convertit aquesta matinada en el nou president de la primera potencia mundial.
Ara bé, l’escenari que té al voltant i que en part li ha donat la victòria li es complicat.
Començant per un dels dilemes que manté la societat americana dividida, els soldats destinats al Iraq, que farà?
La crisi mundial que ja ha arribat, amb centenars de persones que perden la feina dia rere dia, a causa de la gran davallada del consum. L’endeutament elevat de la ciutadania, la qual no pot fer front als deutes davant les entitats financeres, amb la conseqüent pèrdua dels seus habitatges. Les entitats financeres amb problemes de liquiditat, provocat per l’abús de concessions d’hipoteques. I ara en paguen les conseqüències, amb forma d’habitatges buits que han quedar-se i els quals no cobreixen l’import deixat, a causa de la caiguda del valor dels habitatges.
Podrà el senyor Obama, canvia tota aquesta situació, tal com diu el seu eslògan, “YES WE CAN”, podrà fer un gir i reactiva de nou l’economia americana?
El temps ho dirà, però una cosa és segura, que se’l miraran amb lupa, però fer-ho pitjor que el senyor Bush es molt complicat.
De moment ja ha guanyat el primer assalt, ser el primer negre de la historia dels Estats Units.

Com pot ser?

Indignació, això es el que tinc. Com pot ser que bombardejats com estem actualment, per males noticies financeres, empreses que fan expedients de regulació de treball, empreses que tanquen, recomanacions per part del govern central de que les empreses no apugin el sou igual que l’IPC, etc. Ara surti una noticia on es diu que els senyors del govern, el famós tripartit, els qual m’estan desepcionant molt, s’apugin el sou.

Segur, i no en dubto que tenen molta feina, i que en tindran molt més, tal com estar tot, però en un moment on els ciutadans que ells representen, passen un mal moment, no es pot fer això, com a mínim congela’ls, però no tels apugis, sembla que se'n riguin a la cara.
Sembla ser que el sou del president passarà de 167.000 a 169.000 en números rodons, el de conseller o consellera de 126.000 a 127.000, el del Secretari General de Presidència, del Govern i director del Gabinet Jurídic de 124.000 a 126.000, el de Secretari General -el número dos de cada departament- de 92.000 a 93.000 i el dels directors generals de 86.000 a 87.000 euros.

Com sempre, aquest país, al igual que el nostre veí, Espanya, anem a peu canviat. Quan aprendrem i serem una mica més europeus i responsables?

Brownie de nous

Sóc aficionat a la cuina, però haig de reconèixer que em fa mandra moltes vegades posar-me a preparar receptes, i a part em falta la part imaginativa que pel contrari té la Núria.

Avui us ensenyaré com vam fer un brownie de nous aquest diumenge passat, encara que es un postre no gaire complicat de fer, la Núria em va anar guiant ja que és la cuinera/pastissera 'aficionada'.

Bé, comencem:

Ingredients necessaris per fer un Brownie:

140 gr. Xocolata negra

300 gr. de Sucre

200 gr. de Nous

120 gr. de Farina

250 gr. de Mantega

4 Ous

Comencem agafant una tassa per tal de desfer la xocolata, amb el microones, i un cop líquida l'afegim a un bol gran. Després, repetim la mateixa acció, però ara amb la mantega, i també l'afegim al bol.

Hi afegim els ous i el sucre l, i ho batem fins que quedi tot homogeni, a continuació hi afegim la farina i les nous. Ho continuem movent perqué no quedin gromulls i les nous quedin repartides per tot el pastis.

Un cop remenat, agafarem un motlle, el lubricarem amb mantega i hi afegirem la massa.

Passarem a enfornar. Prèviament haurem escalfat el forn a 250 graus, i introduirem el motlle a dins. 

Al cap d'uns 20-25 minuts mirar si ja està fet, punxarem la massa amb un escuradents i si aquest no té restes de massa 

és que ja està llest.

Esperem que es refredi,  el desmotllem, i ja està.

Espero que us agradi i bon profit.