28 de setembre del 2008

15 capítol – Viatge a Tailàndia



20-11-2007 KO CHANG No hi ha molt a dir d’aquest dia, a part de fer com sempre, llevar-nos d’hora. Hem anat a llogar una moto després d’haver esmorzat molt bé, un bufet lliure.
El primer que hem fet amb la moto ha sigut anar cap al sud-est de l’illa, parant el poble pescador de Bang Bao, i es que de pescador ja en té ben poc, ja que ara tot son vaixells per fer submarinisme i snorkel.
Després hem anat a una platja que estava passat aquest poble, no gaire lluny i que és fantàstica, totalment paradisíaca, amb una platja llarga no gaire ample, i amb els arbres i cocoters a tocar del mar, i amb la companyia infinita de crancs petits que corrien amunt i avall de la platja.
Una vegada passat el matí, toca anar a dinar, i hem anat a un petit restaurant prop de Bang Bao, a tocar de les roques de la costa i amb unes vistes fantàstiques de l’oceà.
Un cop plens i descansats, tornem a llom de la moto hi ha fer quilometres, encara que amb aquesta illa sembla que en facis un munt però realment en fas pocs, ja que les carreteres son espectaculars, amb unes pujades i baixades, que ni les carreteres més bèsties del nostre país es poden comparar. Ara entenc el que deia la guia, de que cada any hi han turistes que es maten d’accident de trànsit.
Bé doncs, un cop a la moto ens hem voltat tota la costa est i pràcticament la costa oest, encara que ens ha faltat el sud oest alguna platja, ja que es feia fosc.
Com sempre la benzina l’has d’anar posant no amb gasolineres, ja que quasi ve no n’hi ha, sinó amb paradetes on te les posen amb botelles de Nong Thong, marca de Whisky de Tailàndia.
Un cop hem tornat a l’hotel hem deixat la moto, hem anat a sopar, hem fet un batut i cap a dormir.

21-11-2007 KO CHANG Comencem la jornada a una bona hora, a les 6:30, i comencem per la part més important que és l’esmorzar, que com sempre la Núria es exagerada, i arrasa amb el bufet.... és broma, jo si que disfruto.
Un cop a punt, avui toca mar, i lloguem un kayak per tot el dia, 500 bahts, en el mateix hotel. És un kayak de dos places, i tenim al principi una mica de problemes de coordinació, però encara ens les apanyem.
Recorrem tota la costa de la platja de KaiBe, fent parades a les diferents cales, i després ens arribem a una illa que està davant mateix de KaiBe, força lluny i solitària, amb molta vegetació i deshabitada. Fa por i tot, tan selvàtica, però val la pena arribari.
Al cap de 4 hores estem rebentats de remar, i això que pensàvem que aguantaríem tot el dia.
Tornem el kayak i anem a dinar, fem la migdiada i per relaxar-nos fem una mica de snorkel per la platja. Per sorpresa, a les 17-17:30, al ser l’hora que es pon el sol, hi comencem ha veure forces peixos, i algun cranc gran.
Després com cada nit a sopar i a fer un batut, la Núria de coco, i jo de pinya amb una mica de Nong Thong, boníssims.


Video de les carreteres de Ko Chang, acollonen. Els frenos de la moto en baixada no ens paraven per la pendent que hi havia.


14 capítol – Viatge a Tailàndia




18-11-2007 TRAT Matí còmic en les nostres vides, ens llevem molt molt d’hora, a les 3:45 h per anar a veure la anunciada mini marató d’elefants, i que al final també s’han apuntat a venir el Ben i la Madeleine.
Un cop arribem a on ho feien, molt lluny del centre de la ciutat, ens trobem per sorpresa nostre que es una curs atlètica i no precisament d’elefants.
Un vegada fet el ridícul, i haver fet riure els dels Tuk-Tuks, tornem cap a l’hotel i decidim agafar el tren direcció a Korat, on hem estat unes 4 hores per arribar a Korat i allà agafem un autobús en direcció a Chantaburi, on ens hi hem estat unes 6 hores, i un cop a Chantaburi hem tornat a agafar un altre bus direcció a Trat, aquest cop menys hores, 1:15 h.
A Trat hem anat a buscar una Guest House, en concret Pop GuestHouse, la qual es barata, 120 Bahts, una habitació amb bany compartit, però que en qüestió de net, deixa quelcom que desitjà, i a sopar com sempre al mercat nocturn del poble, que es a prop i es menja bé, i tips cap a dormir.

19-11-2007 KO CHANG No hem passat gaire bona nit, en part degut als impresentables veïns de l’habitació del costat, on diguem que estaven molt animats.....
Hem preparat les motxilles per marxar i fer un petit tomb per Trat, on hi hem comprat un producte típic i molt apreciat, un oli groc que segons diuen es molt bo contra el reuma i altres mals.
Amb el temps just hem agafat transport amb la mateixa GuestHouse, direcció al Center Point, que es l’embarcador de ferrys que van direcció Ko Chang.
Un cop arribem a l’illa, després de 1:15 h, agafem una Pick-Up direcció a la platja de KaiBe, a la costa est de l’illa. Un cop allà i no decidir-nos, agafem un altre transport i anem cap a la Lonely Beach, i allà trobem que hi ha uns bungalows bé de preu, però la platja no val la pena, no es maca i te molta pedra, a part l’ambient que hi ha es de molt tirat i poc sa. Tornem a agafar un transport cap a la platja de KaiBe un altre cop, i allà, després de preguntar en varis, i veure que els preus son excessius, i altres que no ens agradaven, anem a parar al KaiBe Beach, on ens costa un bungalow a 2 línia de mar 900 bahts, amb l’esmorzar inclòs.
Per cert, la primera impressió de l’illa m’ha desconcertat, ja que ens esperàvem una illa poc explotada turísticament, i que n’és tot el contrari.
Un cop instal•lats, ens posem els banyadors i cap a l’aigua. A l’hora de sopar avui no ens compliquem i sopem al complex, on s’ha de dir que es menja força bé i bé de preu, i cap a dormir.

23 de setembre del 2008

Dies de Verema al Penedès


Com cada any, i invariable amb el pas del temps, en aquesta època al Penedès, és temps de verema, afloren els tractors per les carreteres i apareix l’estrès en els pagesos.
Mirant a tota hora i tots els dies el cel, buscant i intentant saber quins cellers els hi voldran el raïm i a quin preu els hi pagaran.
Això del preu es el gran misteri, des de ja fa uns anys els cellers, o almenys alguns d’importants, com podria ser per exemple M.T., no comuniquen el preu fins un cop ja feta la collita, cosa que jo mai no entendre com has de vendre un producte sense saber-ne el preu.
Una altre es veure com ja fa anys el preu del raïm que li paguen al productor, o sigui el pagès, es manté inalterable o a la baixa, i quant el IPC va augmentant any rere any amb el conseqüent augment dels productes fitosanitaris, gas-oil, salaris, etc.
A més, cada cop els cellers demanen més qualitat en el raïm, i seguiments dels productes fitosanitaris i altres que s’hi apliquen, “pla de traçabilitat”, a la vinya, cosa que jo crec que es del tot lícit i correcte demanar, ja que si volem ser la DO Penedès, o DO Cava competitius, s’ha de buscar qualitat i exigència al productor, i TAMBÉ al elaborador, però sempre amb un tracte just, o sigui no PODEM ESCANYAR AL PAGÉS i si se li exigeix, també se li ha de pagar a un preu just el raïm.

Qui vulgui venir a passejar pel Penedès i visitar alguna de les bodegues o caves, aquí teniu un link on hi trobareu 7 rutes per poder fer.


I també qui li agradi el enoturisme hi trobareu molta informació en aquesta pàgina:


13 de setembre del 2008

Osama



Direcció i guió: Siddiq Barmak
Països: Afganistan, Japó e Irlanda
Any: 2003
Temps: 83 min.
Interpretació: Marina Golbahari (Nena/Osama), Khwaja Nader (Mulá), Arif Herati (Espandi), Zubaida Sahar (La mare), Hamida Refah (La avia), Gol Rahman Ghorbandi (Talibà)
Producció: Siddiq Barmak, Julia Fraser y Julie LeBrocquy
Música: Mohamed Reza Darwishi
Fotografia: Ebrahim Ghafuri
Muntatge: Siddiq Barmak
Direcció artística: Akbar Meshkini
Estrena a Espanya: 19 Desembre 2003.



Bé, últimament va de pel·lícules, però es que fa un parell de dies vàrem veure a TVE 2 per casualitat aquesta pel·lícula, la qual ens va impactar per la seva duresa, però a la vegada realitat de una de les regions del món, Afganistan.
La pel·lícula que es de fa ja uns anys, del 2003, va de l’arribada dels talibans a l’Afganistan, els quals imposen les seves lleis i costums, on les dones perden tots els seus drets, inclòs el de treballar.
La pel·lícula es centra en una família, composta per una nena, la seva mare i l’avia, els quals es veuen abocats a la pobresa, ja que en la família no hi ha cap home, ja que el pare havia mort. Llavors com a mesura desesperada i per no morir de fam, decideixen fer passar la nena per un noi, Osama.
A partir d’aquí es desenvolupa la pel·lícula, on es pot apreciar la violència, l’odi i la repressió que exerceixen els talibans sobre la població, i que queda reflexat en la gran interpretació de la Marina Golbahari (nena/Osama) on només amb la seva mirada es pot veure la por i la tragèdia.
Aquesta noia es actriu no professional, la qual era captaire als carrers de Kabul.
En fi, pel·lícula de denuncia social i política, la qual pot molt ben ser la narració d’una vida real, e ideal pels que busquen quelcom més que distracció en una pel·lícula.

PUNTUACIÓ: 4,5 / 5

6 de setembre del 2008

Che El Argentino

Direcció: Steven Soderbergh
País: USA y España
Any: 2008
Temps : 131 min.
Gènere: Històric
Guió: Peter Buchman, Diari del Che Guevara
Música: Alberto Iglesias
Fotografia: Peter Andrews
Muntatge: Pablo Zumárraga
Vestuari: Bina Daigeler
Producció: Laura Bickford y Benicio del Toro
Estrena: 05-09-2008




No hi ha molt a explicar que no hagueu pogut deduir pel titol de la pel·lícula, doncs si, aquesta es la primera de les dues part de una pel·lícula dedicada a la vida de Ernesto Guevara, apodat el Che. En concret aquesta es centra en una part de la seva vida, a l’any 1952, quan Fulgencio Batista fa un cop d’estat a Cuba, i pren el control del país.

A l’any 1955, a Mèxic coneix a un jove advocat, Fidel Castro,  el qual te idees revolucionaries i incita a la revolució contra Fulgencio Batista i el seu exercit a Cuba. La pel·lícula va intercalant fets de les batalles entre guerrillers i soldats de Batista, a la selva cubana i en ciutats, durant la revolució cubana i la visita a Estats Units i la intervenció a la cimera de la ONU per part del Che.

Una de les coses que es dedueix sobre el Che, durant la pel·lícula, es que era un home amb les idees molt clares, i que lluitava fins al final pels seus ideals. Un home el qual volia que la gent sàpigues llegir i escriure, ja que com ell deia “Un pueblo que no sabe leer ni escribir, es un pueblo fácil de engañar”.

A Benicio del Toro, interpreta al Che a la perfecció, com ja va quedar demostrat al festival de Cannes, on va guanyar la Palma d’or a Millor actor, i on comença a sonar com a possible Oscar. Pel que fa a la durada de la pel·lícula, s’ha de dir que no es fa gens pesada i que els 131 minuts que dura passen ràpid.


PUNTUACIÓ: 4 / 5

3 de setembre del 2008

Una guerra que fa pudor a gas i petroli


Si senyor, que intel.ligen va ser el senyor Putin, de començar a bombardejar Tiblisi abans i durant els Jocs olímpics, esdeveniment que distreia a la resta del món.
Com tota guerra, encara que alguns diguin que no, aquesta i com totes tenia i té unes motivacions purament econòmiques, i en concret aquesta fa molta pudor a gas i petroli.
Resulta ser que Geòrgia es l'autopista per on passa gran part del gas i petroli que prové de Rússia direcció a Europa, i per altre banda Europa vol una seguretat i estabilitat en aquest petit país per tal de que pugui tenir una abestaixament segur d'aquestes matèries bàsiques de consum. Així doncs, ha sigut una posició de força entre el que produeix i el que vol tenir un abestaixement segur, i com a peons els ciutadans de Geòrgia.
Sembla ser també, que per l'oleoducte que prové de Àsia Central i que abesteix Europa, el conegut com BTC (Bakú-Tiblisi-Ceiján), i circula un milió de barrils diaris (el 1 % del petroli mundial) i com no passa per Geòrgia, evitant així que tot aquest petroli passi per territori rus.
Si de empitjorar la situació entre Rússia i Geòrgia molt segur tindrà consecuencies sobre el preu del gas i el petroli a Europa.
Esperem doncs que pel bé dels ciutadans georgians els interessos econòmics no prevalguin sobre les vides de milers d'innocents.