Que està passant?

Cada cop sentim per les noticies, i en boca dels polítics que hem de ser ecologistes, que hem de fer servir el transport públic per anar a la feina, a portar la canalla al col•legi, a teatre, a cine, etc, però millor sempre amb el transport públic i sense tenir d’utilitzar el vehicle propi.

Però sorpresa, el transport públic on es? Pocs destins, poques combinacions i pésims horaris.

Et trobes com nosaltres, vivint a Vilafranca del Penedès, que tens un transport públic amb mancances, amb constants retards, i amb un ventall horari de pena. Per exemple, si vols anar a veure una obra de teatre a Barcelona, és totalment impossible, ja que si aquesta es el vespre-nit, ja no tens tren per tornar. I que dir dels dies festius, trens cada hora, bufff, això si que es freqüència horaria de viatges.

I una altre de les bones, ara fa pocs dies, amb total llibertat i tranquil•litat, per no dir amb una cara que se la trepitgen, comuniquen que el transport de rodalies s’encarirà un 6%. I aquest cop no tenen l’excusa de l’IPC, que sols hi ha una previsió d’augment del 2 %.

Torno a dir, que està passant? Quan algú donarà un cop de puny a la taula i dirà que ja n’hi ha prou. Que ja estem cansats de pagar i no rebre res a canvi. O només ens n’adonarem quan la cosa ja no tingui remei.

Perdoneu !

Perdoneu per no haver escrit durant tants dies, però hem tingut problemes tècnics amb el PC. Un mal bitxo es va ficar a l'ordinador i me'l va deixar fet una coca. Informació perduda i un disc dur a prendre pel sac.

Arròs, un aliment bàsic als Països Asiàtics

Tal com vam contrastar quan vam estar de vacances per Asia, l’arròs o productes derivats d’aquest, son molt importants, per no dir bàsics en l’alimentació de la gent.
Des de fa un temps, el preu de l’arròs està pujant, i això pot ser una font de problemes i inestabilitat a la zona.

Aquest aliment ha tingut un increment en el preu, degut en part a la gran demanda existent, i a la desaparició de camps d’arròs en alguns països productors per causes varies, incloent el canvi climàtic en alguns d’ells.
Per fer-se a la idea del consum d’arròs, per exemple a les Filipines, un país amb 90 milions d’habitants, mengen diàriament 33.000 tonelades d’arròs.
Els principals productors mundials d’arròs, i per tant els que més es beneficien d’aquestes fortes pujades de preu, son Tailàndia i Vietnam, els quals produeixen prop del 50 % de l’arròs que es comercialitza al món.
L’arròs tailandès, a principis de 2008, tenia un preu de 400 dòlars la tonelada, i actualment supera els 700 dòlars la tonelada, aquest augment ha estat molt superior al que han tingut els cereals els quals tenen més incidència a occident. Per tant, aquest augment sobre un producte bàsic en l’alimentació de la població asiàtica, s’ha de tenir molt en compte, ja que això podria desestabilitzar molts països, i canviar la seva situació de vida i política.

Encara en falta un

Tal com he llegit en un article del diari digital "20 minutos", encara hi ha un dels tres de la foto que no s’ha retractat ni ha demanat perdó per les mentides, i haver provocat la invasió de Irak.
Aquesta famosa foto es va fer a les Illes Açores el 2003, on el ”trio calavera”, encapçalat pel senyor George Bush en representació d’Estats Units, el senyor Tony Blair en representació del Regne Unit, i el nostre crack, el senyor Jose Maria Aznar en representació de España, van donar via lliure a l’enviament de tropes internacionals a invadir Irak, per tal d’enderrocar a Sadam Hussein.
El principal motiu per justificar la invasió de Irak, va ser l’amenaça i existència d’armes de destrucció massiva. Aquestes mai s’han trobat, però suposo que com sempre han primat els interessos armamentístics i els d'obtenció de recursos, com pot ser el petroli i gas.
El senyor Aznar l’únic que ha dit es “Todo el mundo pensaba que en Irak había armas de destrucción masiva y no las había, yo lo sé ahora".

Quin morro. Com sempre els polítics espanyols son diferents.

Que li ha passat a Super-Garzón?

Aquesta es la pregunta que hem faig. Com es que el jutge “estrella”, el que lluita contra tot s’ha cagat les calces aquesta vegada. Un cop haver acceptat obrir les foses i investigar les morts durant l’època franquista, ha decidit abandonar.
No ser quin tipus de pressió li han fet per que abandoni, però molt segur que ha sigut fet per d’òrgans importants del món de la justícia i política espanyola.
Uns dies abans el Ministeri Públic, va presentar un recurs davant la Sala Penal, justificant que els delictes van prescriure l’any 1977, amb la llei d’amnistia, per tal de parar la investigació del jutge Garzon.
Per tal de justificar-se davant de l’abandonament del cas, ha dit que ha comprovat la defunció del general Franco i altres alts càrrecs de la dictadura, i és per això que abandona.
Ara els casos de les foses comunes que es vulguin obrir, els hauran de denunciar els propis familiars de les víctimes, i fer-ho a traves dels jutjats de les mateixes poblacions.
Aquest canvi de rumb del Super-Garzón, a provocat una gran decepció per molta gent, les quals s’havien fet il·lusions de que s’aclarís una mica, aquest passat fosc de la historia d’Espanya i Catalunya.
En tot cas, és una vergonya que passats tants anys,encara hi hagi famílies que tinguin familiars desapareguts durant l’època franquista i encara no puguin saber on i com van morir. I el que és més greu, que es posin traves per tal d’aclarir aquestes morts i descobrir els culpables d’aquests assassinats, encara que a hores d’ara ja no podríem jutjar-ne cap, o ven pocs. Tot i així, per les víctimes i familiars d’aquestes, seria una gran cosa que es coneixes qui i com ho van fer.
En cap país europeu que jo coneix-hi, no es deixarien passar i no investigar uns fet tan important i cruels com aquests. Com es que aquí sí? Es que encara hi son els mateixos o afins a la dictadura dins el govern i justícia espanyola i no volen remoure el passat?

Com no s’ha de fer un robatori

He llegit una noticia que m’ha fet força gràcia. Els fets van passar a una barriada de Màlaga, durant la matinada del dijous passat.
El propietari de la casa va trucar a la policia dient que havia sentit un fort soroll que l’havia despertat, i va observar tres persones sortint de casa seva, un pel pati i dos per la teulada.
La policia un cop va arribar van observar que sortia un individu de la casa, amb el cap ensangrentat, i dient que havia caigut de la teulada.
El propietari de la casa va inspeccionar si li faltava quelcom, i només va trobar en falta una llauna de paté i 20 euros, a part d’un iogurt que s’havien menjat dintre la cuina.
Desprès de inspeccionar la persona accidentada, van trobar en les seves butxaques la llauna de paté i els 20 euros.
Resulta ser que la intenció era robar la televisió, però com ja veieu l’únic que van aconseguir va ser sortir-ne ferits i detinguts, això sí, el lladre era del morro fi.

Shantaram

Títol: Shantaram

Escriptor: Gregory David Roberts

Editorial: Entramat

Pàgines: 1.146

Aquest llibre el vaig comprar gràcies a una recomanació d’un company de feina de la Núria, que deia que era tan interessant i fantàstic. I puc dir ara, que realment tenia tota la raó. Ja fa uns mesos que el vaig llegir, i diria que ha estat un dels llibres que m’ha enganxat més, perquè un cop mi posava a llegir-lo no podia deixar de fer-ho. Les histories del personatge anaven succeint, i jo no en tenia prou en quedar-me a mitja historia, necessitava saber més i més.
Bé, resumint hem va apassionar. La novel·la és autobiogràfica, narrada pel senyor Gregory David Roberts
Comença la novel·la a Austràlia, on l’autor es empresonat després de diversos atracaments i problemes en drogues, en una presó de màxima seguretat. Després narra com s’escapa de la presó i com fuig del país, anant a la Índia, a la ciutat de Bombai.
Un cop a Bombai, va a viure a un dels barris més pobres, on els estrangers ni s’hi apropen. Allà descobreix l’amor i lleialtat de tots els que hi viuen, i com gràcies a aquests valors reuneixen les forces per poder anar endavant.
Gràcies a uns petits coneixements de medicina, fa de doctor improvisat i es guanya el sobrenom de Shantaram, que dona nom al llibre i que vol dir “Home de pau de Déu”.
També va conèixer la violència, l’horror de les presons índies, les tortures i les màfies locals de la ciutat. Entre la màfia es va fer un nom, traficant amb drogues, falsificant bitllets i passaports, i això el va portar a poder conèixer un dels caps de la màfia amb el que va fer una estreta amistat. Això el va portar al Afganistan, on va lluitar al costat dels mujahidins, a la guerra contra la invasió soviètica.
L’autor va escriure aquesta novel·la, després de tornar a Austràlia i mentre complia condemna a la presó. Els guàrdies de la presó li van posar difícil, ja que abans d’acabar-la li van estripar per dues vegades.
Com veieu, l’autor n’ha passat de tot tipus, i un cop tingueu l’oportunitat de llegir-vos el llibre, comprovareu que no us deixa indiferent.


PUNTUACIÓ: 4,95 / 5

Sr. Obama, canvis a la vista?

El que tothom fa uns anys s’imaginava, s’ha fet realitat, el que només es veia en alguna pel•lícula, un president d’Estats Units, negre. Si, sembla mentida, però el senyor Obama, un negre o home de color, de la manera que un ho vulgui dir s’ha convertit aquesta matinada en el nou president de la primera potencia mundial.
Ara bé, l’escenari que té al voltant i que en part li ha donat la victòria li es complicat.
Començant per un dels dilemes que manté la societat americana dividida, els soldats destinats al Iraq, que farà?
La crisi mundial que ja ha arribat, amb centenars de persones que perden la feina dia rere dia, a causa de la gran davallada del consum. L’endeutament elevat de la ciutadania, la qual no pot fer front als deutes davant les entitats financeres, amb la conseqüent pèrdua dels seus habitatges. Les entitats financeres amb problemes de liquiditat, provocat per l’abús de concessions d’hipoteques. I ara en paguen les conseqüències, amb forma d’habitatges buits que han quedar-se i els quals no cobreixen l’import deixat, a causa de la caiguda del valor dels habitatges.
Podrà el senyor Obama, canvia tota aquesta situació, tal com diu el seu eslògan, “YES WE CAN”, podrà fer un gir i reactiva de nou l’economia americana?
El temps ho dirà, però una cosa és segura, que se’l miraran amb lupa, però fer-ho pitjor que el senyor Bush es molt complicat.
De moment ja ha guanyat el primer assalt, ser el primer negre de la historia dels Estats Units.

Com pot ser?

Indignació, això es el que tinc. Com pot ser que bombardejats com estem actualment, per males noticies financeres, empreses que fan expedients de regulació de treball, empreses que tanquen, recomanacions per part del govern central de que les empreses no apugin el sou igual que l’IPC, etc. Ara surti una noticia on es diu que els senyors del govern, el famós tripartit, els qual m’estan desepcionant molt, s’apugin el sou.

Segur, i no en dubto que tenen molta feina, i que en tindran molt més, tal com estar tot, però en un moment on els ciutadans que ells representen, passen un mal moment, no es pot fer això, com a mínim congela’ls, però no tels apugis, sembla que se'n riguin a la cara.
Sembla ser que el sou del president passarà de 167.000 a 169.000 en números rodons, el de conseller o consellera de 126.000 a 127.000, el del Secretari General de Presidència, del Govern i director del Gabinet Jurídic de 124.000 a 126.000, el de Secretari General -el número dos de cada departament- de 92.000 a 93.000 i el dels directors generals de 86.000 a 87.000 euros.

Com sempre, aquest país, al igual que el nostre veí, Espanya, anem a peu canviat. Quan aprendrem i serem una mica més europeus i responsables?

Brownie de nous

Sóc aficionat a la cuina, però haig de reconèixer que em fa mandra moltes vegades posar-me a preparar receptes, i a part em falta la part imaginativa que pel contrari té la Núria.

Avui us ensenyaré com vam fer un brownie de nous aquest diumenge passat, encara que es un postre no gaire complicat de fer, la Núria em va anar guiant ja que és la cuinera/pastissera 'aficionada'.

Bé, comencem:

Ingredients necessaris per fer un Brownie:

140 gr. Xocolata negra

300 gr. de Sucre

200 gr. de Nous

120 gr. de Farina

250 gr. de Mantega

4 Ous

Comencem agafant una tassa per tal de desfer la xocolata, amb el microones, i un cop líquida l'afegim a un bol gran. Després, repetim la mateixa acció, però ara amb la mantega, i també l'afegim al bol.

Hi afegim els ous i el sucre l, i ho batem fins que quedi tot homogeni, a continuació hi afegim la farina i les nous. Ho continuem movent perqué no quedin gromulls i les nous quedin repartides per tot el pastis.

Un cop remenat, agafarem un motlle, el lubricarem amb mantega i hi afegirem la massa.

Passarem a enfornar. Prèviament haurem escalfat el forn a 250 graus, i introduirem el motlle a dins. 

Al cap d'uns 20-25 minuts mirar si ja està fet, punxarem la massa amb un escuradents i si aquest no té restes de massa 

és que ja està llest.

Esperem que es refredi,  el desmotllem, i ja està.

Espero que us agradi i bon profit.  

Hello London

Com sempre que podem, fem alguna escapada, i aquest cop hem triat Londres. Si una de les capitals més grans d’Europa, sempre i quan considerem Anglaterra dins Europa, que per segons que hi estan i per segons que no.
Bé, ja hi vàrem anar amb uns amics un cap de setmana de fa ja uns anys, el 2003. Llavors ja ens va impactar la ciutat, gran, grisa i atrafegada. Aquell cop vam fer més el guiri, anant a veure el Big Ben, la torre de Londres, el Tower Bridge, etc.
Però aquest cop, hem estat uns dies més, en concret 5 dies, i ens hem introduït més en altres coses a fer en aquesta gran capital.
Vam anar-hi, com no, amb avió, amb la companyia Low-cost Ryanair, sortint de l’aeroport de Reus, molt millor que el de Girona, sense gent, ni cues. Un vol de 2 horetes i ja hi som, i allà cap a un hotel ja prèviament contractat.
S’ha de dir que l’hotel, es molt recomanable, ben situat a nivell de transports, barato, i net, cosa molt apreciada quan vas a Londres, ja que barato i a la vegada net, no s’acostuma a trobar, aquest es diu Central Hotel i està a tocar de l’estació de tren King Cross, Sant Pancrass Station.
Us recomanem a qui vagi a Londres, que per comoditat i rapidesa, es faci en qualsevol estació de metro la Oyster Card, que es una targeta recarregable, i on pot pagar bus i metro, i te una franquícia de 3 lliures.
Doncs aquest 5 dies sobretot ens hem centrat a visitar els mercats diaris o de cap de setmana que fan per la ciutat, Borough Market, que sobretot es de menjar i verdures, el de Portobello, mercat molt gran, dedicat a qualsevol cosa que es pugui vendre, el mercat de Spitalfield, sobretot es d’artesans, i productes fets a mà, i el de Greenwich, on es ven roba de 2a mà.
Un cop satisfeta la vena consumista, encara que vist els preus i el canvi que va la lliura esterlina, no hem comprat res, però hem mirat un fotimer, hem anat a veure els museus.
Aquí si, amb els museus si que son tota una institució els anglesos, quins museus i com promocionen la cultura entre els seus ciutadans, no com a un altre país que conec.
Museus gegants, documentats, GRATUITS, i plens de visitants i escoles que van a visitar-los. Dels que hem anat, no ni ha cap que puguem dir que no ens hagi agradat, començarem pel que crec que es el millor i més espectacular, el Britsih Museum.
El British Museum, hi ha com ho diríem, un tros d’història de totes les cultures que han existit en l’evolució humana fins a l’actualitat. Des de la prehistòria, romans, perses, egipcis, etc. es un museu espectacular, amb quantitat d’objectes i escultures de totes les èpoques, i no sabria dir quin es el més espectacular. Si algú li agrada la historia, aquí si pot estar hores i dies. Per qui només hi vulgui estar i visitar-lo, li recomano la ruta de 3 hores que tenen al museu, o fins hi tot deixar-se anar per les diferents sales i passejar.
L’altre museu es el Natural History Museum, que com ja indica el nom es el museu d’història natural, on aquí i trobarem des de l’evolució de l’espècie animal, passant pels dinosaures, fins a tot tipus d’animals de l’actualitat, i com l’altre museu es gegant. Menció a part, per la secció de dinosaures, amb reconstruccions d’aquests gegantins animals que varen existir fa milions d’anys. Aquí no vam fer cap ruta, sols ens vam deixar perdre per les sales que tenen observant i quedant fascinats de tants i curiosos animals.
I l’altre que vam visitar, va ser el National Maritim Museum, on hi han diversos objectes de navegació, vaixells i historia naval. De com van començar els primers exploradors, i les penúries que tenien que suportar, i reproducció de l’interior d’un vaixell de vapor de principis del segle XX.
Qui vulgui també sortir de l’estrès de Londres, pot anar a l’observatori Greenwich, on hi han unes grans vistes de Londres, i on hi ha també un petit museu de com van dessarrollar diferents telescopis i con van millorar la navegació a traves de les estrelles.
Res més a dir, el resta del temps, ens l’hem passat anant amunt i avall de Londres, visitant la ciutat, comerços, etc.
Gran ciutat, però, a opinió meva, sols per passar uns dies. No saben menjar !!!! Que es això de menjar a fora al carrer, que et cobrin més si et quedes a dins a un local ! I que la gran majoria de vegades, tot el que pots triar es sandvitx, hamburgueses, pies,... això a ulls meus no es menjar, i el preu, uffffff, 3,5 lliures mínim un sandvitx, va...
No m’estranya que quan venen a Catalunya, i els hi posen una paella d’aquestes tan dolentes, ells es llepin els dits.

Els pilars de la Terra

Titol: Els pilars de la Terra


Editorial: Edicions 62


Escriptor: Ken Follett


Pàgines: 1.371

Ja fa dies que vaig començar a llegir-lo, poder perquè m’ha faltat temps o perquè soc més lent que una tortuga llegint, però ha valgut la pena. No crec que pugui aportar res més sobre aquest llibre que ja no s’hagi dit, llibre “best seller” de l’escriptor Ken Follett.
Aquest llibre es desenvolupa la historia a l’ Anglaterra de l’Edat Mitjana, en el segle XII, en una ciutat Kingsbridge i gira entorn de la construcció d’una catedral primerament romànica i ha posterior gòtica.
S’ha de dir, que a mi hem va enganxar i agradar molt la novel·la, al igual que molts milers de persones en el món, però per Internet llegeixes moltes critiques sobre aquesta novel·la de senyor Follett, on es diu que l’entorn medieval que recrea la novel·la es totalment irreal, i que l’argument es molt simple, al igual que molt previsible, però tot hi així a mi m’ha agradat.
La historia tal com ja he comentat gira entorn a la construcció d’una catedral, i on un mestre constructor “paleta” somia en fer una gran catedral, i desprès de passar penúries i gana, se li presenta la oportunitat a la ciutat de Kingsbridge.
A partir d’aquest moment passen diferents histories, on hi intervenen diferents personatges, el prior Philip, persona totalment entregada al culte del senyor i gran gestor del seu priorat “monestir”, Jack el fill adoptiu de Tom, el qual desprès de diversos infortunis viatge per França i Espanya, fent la ruta de Santiago de Compostela, i on aprèn i veu que es poden fer catedrals diferents a les romàniques i més vistoses, les tàctiques del compte William per tal de tenir més poder, i altres.
La novel·la barreja fets històrics de l’Anglaterra del S. XII, on hi es present la guerra civil, i tocs aportats pel mateix escriptor ficticis.
En fi si busqueu opinions, aquesta serà una més dels milers que hi deuen haver, per tan la meva opinió del llibre deixant de banda si es o no històrica o totalment ficció, si es previsible o no, a mi tal com ja he dit m’ha agradat molt i la recomano a tothom, sempre hi quant tinguin una mica de força als braços, ja que les 1.371 pagines pesen lo seu.

PUNTUACIÓ: 4,75 / 5

Concurs de Castells de Tarragona

Encara que a mi no hem diuen res els castells, m’agraden però no tan per seguir els concursos, excepció Festa Major de Vilafranca del Penedès, hem de felicitar als Castellers de Vilafranca, per haver guanyat el Concurs de Castells de Tarragona, la qual arribava a la seva 22 edició, les ultimes quatre edicions guanyades consecutivament pels vilafranquins, i que es va celebrar aquest diumenge passat.
Els Castellers de Vilafranca, es van imposar sobradament sobre les altre colles castellers. En segon lloc va quedar la Colla Vella de Valls, i en tercera posició la Colla Jove de Valls.

La classificació i puntuació de totes les colles castellers va ser aquesta:

Aficionats de futbol, o busca-raons?

Moltes vegades, i últimament ja en son moltissimes, es sent o llegeix o es veu per la televisió, actes vandàlics, destrosses, agressions, etc., per part de grups radicals d’equips de futbol, no entenc aquesta postura d’aquests col·lectius que van a destrossar i fer mal a la gent pacifica que li agrada l’esport, però jo tampoc entenc la passivitat de molts dels clubs els quals tenen socis d’aquest tipus i no fan res per solucionar-ho.
No crec que passes res de res, si els clubs fecin com el FC Barcelona, que prohibís l’entrada a aquest tipus de seguidors. També així mateix, que la federació de futbol i de clubs també hauria de fer quelcom al respecte, ja que no m’agradaria veure en els pròxims anys partits de futbol com a sud Amèrica, on han de parar partits per les agressions entre aficions dintre dels estadis.
Crec que hauríem de mirar el sistema que utilitzen els equips i federació de futbol angles, encara que en aquest país qualsevol canvi es difícil, i aprendre d’ells, ja que allà qualsevol violent està fitxat, i en cas de violència dintre d’estadis tenen penes de presó.
També dir, que jo soc més del món del bàsquet, i no arribo a entendre el perquè d’aquesta violència que hi ha en els estadis de futbol, i quan per exemple en el món del bàsquet les aficions rivals, amb el 99,9¨% de vegades no hi ha cap tipus de conflicte, serà que son més cíviques ?

15 capítol – Viatge a Tailàndia

20-11-2007 KO CHANG No hi ha molt a dir d’aquest dia, a part de fer com sempre, llevar-nos d’hora. Hem anat a llogar una moto després d’haver esmorzat molt bé, un bufet lliure.
El primer que hem fet amb la moto ha sigut anar cap al sud-est de l’illa, parant el poble pescador de Bang Bao, i es que de pescador ja en té ben poc, ja que ara tot son vaixells per fer submarinisme i snorkel.
Després hem anat a una platja que estava passat aquest poble, no gaire lluny i que és fantàstica, totalment paradisíaca, amb una platja llarga no gaire ample, i amb els arbres i cocoters a tocar del mar, i amb la companyia infinita de crancs petits que corrien amunt i avall de la platja.
Una vegada passat el matí, toca anar a dinar, i hem anat a un petit restaurant prop de Bang Bao, a tocar de les roques de la costa i amb unes vistes fantàstiques de l’oceà.
Un cop plens i descansats, tornem a llom de la moto hi ha fer quilometres, encara que amb aquesta illa sembla que en facis un munt però realment en fas pocs, ja que les carreteres son espectaculars, amb unes pujades i baixades, que ni les carreteres més bèsties del nostre país es poden comparar. Ara entenc el que deia la guia, de que cada any hi han turistes que es maten d’accident de trànsit.
Bé doncs, un cop a la moto ens hem voltat tota la costa est i pràcticament la costa oest, encara que ens ha faltat el sud oest alguna platja, ja que es feia fosc.
Com sempre la benzina l’has d’anar posant no amb gasolineres, ja que quasi ve no n’hi ha, sinó amb paradetes on te les posen amb botelles de Nong Thong, marca de Whisky de Tailàndia.
Un cop hem tornat a l’hotel hem deixat la moto, hem anat a sopar, hem fet un batut i cap a dormir.

21-11-2007 KO CHANG Comencem la jornada a una bona hora, a les 6:30, i comencem per la part més important que és l’esmorzar, que com sempre la Núria es exagerada, i arrasa amb el bufet.... és broma, jo si que disfruto.
Un cop a punt, avui toca mar, i lloguem un kayak per tot el dia, 500 bahts, en el mateix hotel. És un kayak de dos places, i tenim al principi una mica de problemes de coordinació, però encara ens les apanyem.
Recorrem tota la costa de la platja de KaiBe, fent parades a les diferents cales, i després ens arribem a una illa que està davant mateix de KaiBe, força lluny i solitària, amb molta vegetació i deshabitada. Fa por i tot, tan selvàtica, però val la pena arribari.
Al cap de 4 hores estem rebentats de remar, i això que pensàvem que aguantaríem tot el dia.
Tornem el kayak i anem a dinar, fem la migdiada i per relaxar-nos fem una mica de snorkel per la platja. Per sorpresa, a les 17-17:30, al ser l’hora que es pon el sol, hi comencem ha veure forces peixos, i algun cranc gran.
Després com cada nit a sopar i a fer un batut, la Núria de coco, i jo de pinya amb una mica de Nong Thong, boníssims.

Video de les carreteres de Ko Chang, acollonen. Els frenos de la moto en baixada no ens paraven per la pendent que hi havia.

14 capítol – Viatge a Tailàndia

18-11-2007 TRAT Matí còmic en les nostres vides, ens llevem molt molt d’hora, a les 3:45 h per anar a veure la anunciada mini marató d’elefants, i que al final també s’han apuntat a venir el Ben i la Madeleine.
Un cop arribem a on ho feien, molt lluny del centre de la ciutat, ens trobem per sorpresa nostre que es una curs atlètica i no precisament d’elefants.
Un vegada fet el ridícul, i haver fet riure els dels Tuk-Tuks, tornem cap a l’hotel i decidim agafar el tren direcció a Korat, on hem estat unes 4 hores per arribar a Korat i allà agafem un autobús en direcció a Chantaburi, on ens hi hem estat unes 6 hores, i un cop a Chantaburi hem tornat a agafar un altre bus direcció a Trat, aquest cop menys hores, 1:15 h.
A Trat hem anat a buscar una Guest House, en concret Pop GuestHouse, la qual es barata, 120 Bahts, una habitació amb bany compartit, però que en qüestió de net, deixa quelcom que desitjà, i a sopar com sempre al mercat nocturn del poble, que es a prop i es menja bé, i tips cap a dormir.

19-11-2007 KO CHANG No hem passat gaire bona nit, en part degut als impresentables veïns de l’habitació del costat, on diguem que estaven molt animats.....
Hem preparat les motxilles per marxar i fer un petit tomb per Trat, on hi hem comprat un producte típic i molt apreciat, un oli groc que segons diuen es molt bo contra el reuma i altres mals.
Amb el temps just hem agafat transport amb la mateixa GuestHouse, direcció al Center Point, que es l’embarcador de ferrys que van direcció Ko Chang.
Un cop arribem a l’illa, després de 1:15 h, agafem una Pick-Up direcció a la platja de KaiBe, a la costa est de l’illa. Un cop allà i no decidir-nos, agafem un altre transport i anem cap a la Lonely Beach, i allà trobem que hi ha uns bungalows bé de preu, però la platja no val la pena, no es maca i te molta pedra, a part l’ambient que hi ha es de molt tirat i poc sa. Tornem a agafar un transport cap a la platja de KaiBe un altre cop, i allà, després de preguntar en varis, i veure que els preus son excessius, i altres que no ens agradaven, anem a parar al KaiBe Beach, on ens costa un bungalow a 2 línia de mar 900 bahts, amb l’esmorzar inclòs.
Per cert, la primera impressió de l’illa m’ha desconcertat, ja que ens esperàvem una illa poc explotada turísticament, i que n’és tot el contrari.
Un cop instal•lats, ens posem els banyadors i cap a l’aigua. A l’hora de sopar avui no ens compliquem i sopem al complex, on s’ha de dir que es menja força bé i bé de preu, i cap a dormir.

Dies de Verema al Penedès

Com cada any, i invariable amb el pas del temps, en aquesta època al Penedès, és temps de verema, afloren els tractors per les carreteres i apareix l’estrès en els pagesos.
Mirant a tota hora i tots els dies el cel, buscant i intentant saber quins cellers els hi voldran el raïm i a quin preu els hi pagaran.
Això del preu es el gran misteri, des de ja fa uns anys els cellers, o almenys alguns d’importants, com podria ser per exemple M.T., no comuniquen el preu fins un cop ja feta la collita, cosa que jo mai no entendre com has de vendre un producte sense saber-ne el preu.
Una altre es veure com ja fa anys el preu del raïm que li paguen al productor, o sigui el pagès, es manté inalterable o a la baixa, i quant el IPC va augmentant any rere any amb el conseqüent augment dels productes fitosanitaris, gas-oil, salaris, etc.
A més, cada cop els cellers demanen més qualitat en el raïm, i seguiments dels productes fitosanitaris i altres que s’hi apliquen, “pla de traçabilitat”, a la vinya, cosa que jo crec que es del tot lícit i correcte demanar, ja que si volem ser la DO Penedès, o DO Cava competitius, s’ha de buscar qualitat i exigència al productor, i TAMBÉ al elaborador, però sempre amb un tracte just, o sigui no PODEM ESCANYAR AL PAGÉS i si se li exigeix, també se li ha de pagar a un preu just el raïm.

Qui vulgui venir a passejar pel Penedès i visitar alguna de les bodegues o caves, aquí teniu un link on hi trobareu 7 rutes per poder fer.

http://pieraedicions.com/gastronomia/rutavi.htm

I també qui li agradi el enoturisme hi trobareu molta informació en aquesta pàgina:

http://www.enoturismepenedes.cat/

Osama

Direcció i guió: Siddiq Barmak

Països: Afganistan, Japó e Irlanda

Any: 2003

Temps: 83 min.

Interpretació: Marina Golbahari (Nena/Osama), Khwaja Nader (Mulá), Arif Herati (Espandi), Zubaida Sahar (La mare), Hamida Refah (La avia), Gol Rahman Ghorbandi (Talibà)

Producció: Siddiq Barmak, Julia Fraser y Julie LeBrocquy

Música: Mohamed Reza Darwishi

Fotografia: Ebrahim Ghafuri

Muntatge: Siddiq Barmak

Direcció artística: Akbar Meshkini

Estrena a Espanya: 19 Desembre 2003.

Bé, últimament va de pel·lícules, però es que fa un parell de dies vàrem veure a TVE 2 per casualitat aquesta pel·lícula, la qual ens va impactar per la seva duresa, però a la vegada realitat de una de les regions del món, Afganistan.
La pel·lícula que es de fa ja uns anys, del 2003, va de l’arribada dels talibans a l’Afganistan, els quals imposen les seves lleis i costums, on les dones perden tots els seus drets, inclòs el de treballar.
La pel·lícula es centra en una família, composta per una nena, la seva mare i l’avia, els quals es veuen abocats a la pobresa, ja que en la família no hi ha cap home, ja que el pare havia mort. Llavors com a mesura desesperada i per no morir de fam, decideixen fer passar la nena per un noi, Osama.
A partir d’aquí es desenvolupa la pel·lícula, on es pot apreciar la violència, l’odi i la repressió que exerceixen els talibans sobre la població, i que queda reflexat en la gran interpretació de la Marina Golbahari (nena/Osama) on només amb la seva mirada es pot veure la por i la tragèdia.
Aquesta noia es actriu no professional, la qual era captaire als carrers de Kabul.
En fi, pel·lícula de denuncia social i política, la qual pot molt ben ser la narració d’una vida real, e ideal pels que busquen quelcom més que distracció en una pel·lícula.

PUNTUACIÓ: 4,5 / 5

Che El Argentino

Direcció: Steven Soderbergh

País: USA y España

Any: 2008

Temps : 131 min.

Gènere: Històric

Guió: Peter Buchman, Diari del Che Guevara

Música: Alberto Iglesias

Fotografia: Peter Andrews

Muntatge: Pablo Zumárraga

Vestuari: Bina Daigeler

Producció: Laura Bickford y Benicio del Toro

Estrena: 05-09-2008

No hi ha molt a explicar que no hagueu pogut deduir pel titol de la pel·lícula, doncs si, aquesta es la primera de les dues part de una pel·lícula dedicada a la vida de Ernesto Guevara, apodat el Che. En concret aquesta es centra en una part de la seva vida, a l’any 1952, quan Fulgencio Batista fa un cop d’estat a Cuba, i pren el control del país.

A l’any 1955, a Mèxic coneix a un jove advocat, Fidel Castro,  el qual te idees revolucionaries i incita a la revolució contra Fulgencio Batista i el seu exercit a Cuba. La pel·lícula va intercalant fets de les batalles entre guerrillers i soldats de Batista, a la selva cubana i en ciutats, durant la revolució cubana i la visita a Estats Units i la intervenció a la cimera de la ONU per part del Che.

Una de les coses que es dedueix sobre el Che, durant la pel·lícula, es que era un home amb les idees molt clares, i que lluitava fins al final pels seus ideals. Un home el qual volia que la gent sàpigues llegir i escriure, ja que com ell deia “Un pueblo que no sabe leer ni escribir, es un pueblo fácil de engañar”.

A Benicio del Toro, interpreta al Che a la perfecció, com ja va quedar demostrat al festival de Cannes, on va guanyar la Palma d’or a Millor actor, i on comença a sonar com a possible Oscar. Pel que fa a la durada de la pel·lícula, s’ha de dir que no es fa gens pesada i que els 131 minuts que dura passen ràpid.

PUNTUACIÓ: 4 / 5

Una guerra que fa pudor a gas i petroli

Si senyor, que intel.ligen va ser el senyor Putin, de començar a bombardejar Tiblisi abans i durant els Jocs olímpics, esdeveniment que distreia a la resta del món.
Com tota guerra, encara que alguns diguin que no, aquesta i com totes tenia i té unes motivacions purament econòmiques, i en concret aquesta fa molta pudor a gas i petroli.
Resulta ser que Geòrgia es l'autopista per on passa gran part del gas i petroli que prové de Rússia direcció a Europa, i per altre banda Europa vol una seguretat i estabilitat en aquest petit país per tal de que pugui tenir una abestaixament segur d'aquestes matèries bàsiques de consum. Així doncs, ha sigut una posició de força entre el que produeix i el que vol tenir un abestaixement segur, i com a peons els ciutadans de Geòrgia.
Sembla ser també, que per l'oleoducte que prové de Àsia Central i que abesteix Europa, el conegut com BTC (Bakú-Tiblisi-Ceiján), i circula un milió de barrils diaris (el 1 % del petroli mundial) i com no passa per Geòrgia, evitant així que tot aquest petroli passi per territori rus.
Si de empitjorar la situació entre Rússia i Geòrgia molt segur tindrà consecuencies sobre el preu del gas i el petroli a Europa.
Esperem doncs que pel bé dels ciutadans georgians els interessos econòmics no prevalguin sobre les vides de milers d'innocents.

Festa Major Vilafranca del Penedès 2008

Ja han començat els actes de festa major a Vilafranca, i ja hi ha moviment a tota hora pels carrers de la vila, i es respira un ambient festiu.
Cada dia concerts i actes per arreu de la població. Com a destacats hi ha el concert de Obrint Pas el dia 29-9-2008 al Pavelló firal i el dia 30-9-2008 el concert de Fangoria.
A part dels concerts, com sempre cal destacar veure l’entrada de Sant Felix el dia 30-9-2008 al vespre i l’actuació castellera el mateix dia i al dia 31-9-2008 a la plaça de la Vila, entre molts altres actes.
Per qui encara no conegui o hagi llegit els concerts i actes de la festa major, ho pot consultar al link http://www.festamajor.info/2008/

Final Basquet Olimpiades Pekin 2008

Tal com era previsible i es volia, Estats Units ha guanyat la medalla d’or a la final de bàsquet de Pequin 2008. El resultat final a sigut de 107-118, resultat ajustat però a la vegada enganyós ja que en l’últim minut els arbitres(“uns poca vergonyes”) han pitat dos tècniques a l’equip espanyol per protestar uns passos, (“que com no, ho eren”) i per això l’equip americà ha obtingut aquesta diferencia.
L’equip americà ha dominat sempre amb petites diferencies tot el partit, encara que Espanya ha aguantat durant tot el partit les seves embranzides, però com crec que tothom ha vist, han tingut de ser els arbitres, que xiulen la lliga europea,(“cosa que crec que si xiulen així haurien de canviar de continent i anar a xiular a Estats Units”) i que s’han encarregat de xiular estrictament les faltes a l’equip espanyol i ser venabolents amb l’equip americà, la qual cosa no entenc que un equip amb uns físics tan forts i defensant a l’home no cometin més faltes que un altre equip que ha defensat en molts moments en zona.
Un altre de les coses ha criticar de l’actuació arbitral, son els passos de sortida, els quals els americans cada o quasi ve cada cop que agafaven la pilota cometien, i que els arbitres miraven cap a una altre banda. Per cert, a la ultima jugada del partit, en J.C. Navarro, com a burla ha fet tres passos i ha votat la pilota i NO LI HAN PITAT PASSOS, increïble.
Per altre banda, s’ha de dir que tots dos equips han jugat un bàsquet fantàstic, i que si hi hagués hagut un arbitratge igual ja veuríem que haguera guanyat.

El rostre dels dos àrbitres que han pitat (Brazauskas i Jungebrand), el tercer no pita a Europa.

13 capítol – Viatge a Tailàndia

16-11-2007 SURIN De nou toca anar a Surin, Aixa que aquest cop ens hem llevat tard, ja que fins a les 13 hores no surt el tren direcció a Surin. Hem quedat amb una altre parella, els australians, que també van a veure la trobada anual d’elefants a Surin. Semblen bona gent.
A Pat Chong hem agafat el tren de tercera classe que estava a rebentar, però per sort el revisor ens ha trobat lloc. A partir d’aquí 4:30 dins del tren fins a destí. Un cop hem arribat hem anat a l’hotel New Hotel que es un dir això de “New”, ja que molt segur que té més anys que jo i la Núria plegats, però per aquestes dates no pots trobar gaire cosa més per aquí a Surin. Per sort o casualitat es el mateix hotel on s’allotgen la Maddelein i el Ben.
Deixem els trastos i anem a passejar pel mercat nocturn on sopem plegats i decidim anar al recinte on es celebren els actes, i per sorpresa nostre, al cap d’una estona de caminar ens trobem una gran fira amb paradetes de tot tipus i amb una gentada.
Per la ciutat hi han més elefants que cotxes, uns fan de taxis improvisats i d’altres van passejant tranquil·lament amb els seus propietaris, es un fet molt curiós i xocant.

17-11-2007 SURIN Avui ens llevem a una hora normal, vora les 7:00 hores per tal de poder anar a veure l’espectacle dels elefants que fan a l’estadi de Surin.
Un cop arribem, ens trobem que les entrades més bones s’han exhaurit, i que només queden les ordinàries i a una altre grada de l’estadi. Hem anat a provar sort a veure si en queden a l’altre grada, les quals tenen molta bona visibilitat i ha un preu inferior a les VIP, (només 300 Bahts), i ens ha anat d’un pel no poder-ne agafar ja que primer ens deien que s’havien acabat però al final ens les han donat.
Allà hem vist un gran espectacle, elefants, exercits fent una representació de lluites, danses, habilitats dels elefants, etc, es un espectacle que si estàs per Surin no pots deixar-te perdre, ja que es totalment diferent a qualsevol cosa que haguem pogut veure.
Després hem anat a dinar a una parada del carrer i a fer una petita migdiada.
Un cop ben descansats, que es un dir, ja que teníem un simpàtic amb una mola tallant ferros, hem anat a donar un vol amb el Ben i la Maddeleine, i a picar una mica de les paradetes de menjar.
I acabat, cap a dormir que demà ens espera una jornada llarga, molt llarga d’autobús i tren, i a part ens volem llevar d’hora per anar a veure uns elefants a les 4:00 AM.

Jocs Olimpics a la Xina

No soc pro-Tibet, ni anti-Xina, però no crec que aquests jocs siguin els més esportius i democràtics jocs olímpics, al menys d'aquests últims que s'han anat realitzant.
Una pels constants rumors de violacions dels drets humans, i dos per el control/repressió que fa el govern davant la informació, com per exempe Internet, i davant qualsevol intent d'expressió pública fora de les idees del govern.
Tenint en compte aquests motius, crec que l'organització dels jocs olímpics, el COI, no ha tingut en compte aquests motius i ha primat molt més els interessos econòmics, al igual que la majoria de països de tot el món, els quals la gran majoria de caps d'estat han assistit a la inauguració de les Olimpíades, i no han aixecat cap tipus de protesta ni boicot.