Com pot ser?

Indignació, això es el que tinc. Com pot ser que bombardejats com estem actualment, per males noticies financeres, empreses que fan expedients de regulació de treball, empreses que tanquen, recomanacions per part del govern central de que les empreses no apugin el sou igual que l’IPC, etc. Ara surti una noticia on es diu que els senyors del govern, el famós tripartit, els qual m’estan desepcionant molt, s’apugin el sou.

Segur, i no en dubto que tenen molta feina, i que en tindran molt més, tal com estar tot, però en un moment on els ciutadans que ells representen, passen un mal moment, no es pot fer això, com a mínim congela’ls, però no tels apugis, sembla que se'n riguin a la cara.
Sembla ser que el sou del president passarà de 167.000 a 169.000 en números rodons, el de conseller o consellera de 126.000 a 127.000, el del Secretari General de Presidència, del Govern i director del Gabinet Jurídic de 124.000 a 126.000, el de Secretari General -el número dos de cada departament- de 92.000 a 93.000 i el dels directors generals de 86.000 a 87.000 euros.

Com sempre, aquest país, al igual que el nostre veí, Espanya, anem a peu canviat. Quan aprendrem i serem una mica més europeus i responsables?

Brownie de nous

Sóc aficionat a la cuina, però haig de reconèixer que em fa mandra moltes vegades posar-me a preparar receptes, i a part em falta la part imaginativa que pel contrari té la Núria.

Avui us ensenyaré com vam fer un brownie de nous aquest diumenge passat, encara que es un postre no gaire complicat de fer, la Núria em va anar guiant ja que és la cuinera/pastissera 'aficionada'.

Bé, comencem:

Ingredients necessaris per fer un Brownie:

140 gr. Xocolata negra

300 gr. de Sucre

200 gr. de Nous

120 gr. de Farina

250 gr. de Mantega

4 Ous

Comencem agafant una tassa per tal de desfer la xocolata, amb el microones, i un cop líquida l'afegim a un bol gran. Després, repetim la mateixa acció, però ara amb la mantega, i també l'afegim al bol.

Hi afegim els ous i el sucre l, i ho batem fins que quedi tot homogeni, a continuació hi afegim la farina i les nous. Ho continuem movent perqué no quedin gromulls i les nous quedin repartides per tot el pastis.

Un cop remenat, agafarem un motlle, el lubricarem amb mantega i hi afegirem la massa.

Passarem a enfornar. Prèviament haurem escalfat el forn a 250 graus, i introduirem el motlle a dins. 

Al cap d'uns 20-25 minuts mirar si ja està fet, punxarem la massa amb un escuradents i si aquest no té restes de massa 

és que ja està llest.

Esperem que es refredi,  el desmotllem, i ja està.

Espero que us agradi i bon profit.  

Hello London

Com sempre que podem, fem alguna escapada, i aquest cop hem triat Londres. Si una de les capitals més grans d’Europa, sempre i quan considerem Anglaterra dins Europa, que per segons que hi estan i per segons que no.
Bé, ja hi vàrem anar amb uns amics un cap de setmana de fa ja uns anys, el 2003. Llavors ja ens va impactar la ciutat, gran, grisa i atrafegada. Aquell cop vam fer més el guiri, anant a veure el Big Ben, la torre de Londres, el Tower Bridge, etc.
Però aquest cop, hem estat uns dies més, en concret 5 dies, i ens hem introduït més en altres coses a fer en aquesta gran capital.
Vam anar-hi, com no, amb avió, amb la companyia Low-cost Ryanair, sortint de l’aeroport de Reus, molt millor que el de Girona, sense gent, ni cues. Un vol de 2 horetes i ja hi som, i allà cap a un hotel ja prèviament contractat.
S’ha de dir que l’hotel, es molt recomanable, ben situat a nivell de transports, barato, i net, cosa molt apreciada quan vas a Londres, ja que barato i a la vegada net, no s’acostuma a trobar, aquest es diu Central Hotel i està a tocar de l’estació de tren King Cross, Sant Pancrass Station.
Us recomanem a qui vagi a Londres, que per comoditat i rapidesa, es faci en qualsevol estació de metro la Oyster Card, que es una targeta recarregable, i on pot pagar bus i metro, i te una franquícia de 3 lliures.
Doncs aquest 5 dies sobretot ens hem centrat a visitar els mercats diaris o de cap de setmana que fan per la ciutat, Borough Market, que sobretot es de menjar i verdures, el de Portobello, mercat molt gran, dedicat a qualsevol cosa que es pugui vendre, el mercat de Spitalfield, sobretot es d’artesans, i productes fets a mà, i el de Greenwich, on es ven roba de 2a mà.
Un cop satisfeta la vena consumista, encara que vist els preus i el canvi que va la lliura esterlina, no hem comprat res, però hem mirat un fotimer, hem anat a veure els museus.
Aquí si, amb els museus si que son tota una institució els anglesos, quins museus i com promocionen la cultura entre els seus ciutadans, no com a un altre país que conec.
Museus gegants, documentats, GRATUITS, i plens de visitants i escoles que van a visitar-los. Dels que hem anat, no ni ha cap que puguem dir que no ens hagi agradat, començarem pel que crec que es el millor i més espectacular, el Britsih Museum.
El British Museum, hi ha com ho diríem, un tros d’història de totes les cultures que han existit en l’evolució humana fins a l’actualitat. Des de la prehistòria, romans, perses, egipcis, etc. es un museu espectacular, amb quantitat d’objectes i escultures de totes les èpoques, i no sabria dir quin es el més espectacular. Si algú li agrada la historia, aquí si pot estar hores i dies. Per qui només hi vulgui estar i visitar-lo, li recomano la ruta de 3 hores que tenen al museu, o fins hi tot deixar-se anar per les diferents sales i passejar.
L’altre museu es el Natural History Museum, que com ja indica el nom es el museu d’història natural, on aquí i trobarem des de l’evolució de l’espècie animal, passant pels dinosaures, fins a tot tipus d’animals de l’actualitat, i com l’altre museu es gegant. Menció a part, per la secció de dinosaures, amb reconstruccions d’aquests gegantins animals que varen existir fa milions d’anys. Aquí no vam fer cap ruta, sols ens vam deixar perdre per les sales que tenen observant i quedant fascinats de tants i curiosos animals.
I l’altre que vam visitar, va ser el National Maritim Museum, on hi han diversos objectes de navegació, vaixells i historia naval. De com van començar els primers exploradors, i les penúries que tenien que suportar, i reproducció de l’interior d’un vaixell de vapor de principis del segle XX.
Qui vulgui també sortir de l’estrès de Londres, pot anar a l’observatori Greenwich, on hi han unes grans vistes de Londres, i on hi ha també un petit museu de com van dessarrollar diferents telescopis i con van millorar la navegació a traves de les estrelles.
Res més a dir, el resta del temps, ens l’hem passat anant amunt i avall de Londres, visitant la ciutat, comerços, etc.
Gran ciutat, però, a opinió meva, sols per passar uns dies. No saben menjar !!!! Que es això de menjar a fora al carrer, que et cobrin més si et quedes a dins a un local ! I que la gran majoria de vegades, tot el que pots triar es sandvitx, hamburgueses, pies,... això a ulls meus no es menjar, i el preu, uffffff, 3,5 lliures mínim un sandvitx, va...
No m’estranya que quan venen a Catalunya, i els hi posen una paella d’aquestes tan dolentes, ells es llepin els dits.

Els pilars de la Terra

Titol: Els pilars de la Terra


Editorial: Edicions 62


Escriptor: Ken Follett


Pàgines: 1.371

Ja fa dies que vaig començar a llegir-lo, poder perquè m’ha faltat temps o perquè soc més lent que una tortuga llegint, però ha valgut la pena. No crec que pugui aportar res més sobre aquest llibre que ja no s’hagi dit, llibre “best seller” de l’escriptor Ken Follett.
Aquest llibre es desenvolupa la historia a l’ Anglaterra de l’Edat Mitjana, en el segle XII, en una ciutat Kingsbridge i gira entorn de la construcció d’una catedral primerament romànica i ha posterior gòtica.
S’ha de dir, que a mi hem va enganxar i agradar molt la novel·la, al igual que molts milers de persones en el món, però per Internet llegeixes moltes critiques sobre aquesta novel·la de senyor Follett, on es diu que l’entorn medieval que recrea la novel·la es totalment irreal, i que l’argument es molt simple, al igual que molt previsible, però tot hi així a mi m’ha agradat.
La historia tal com ja he comentat gira entorn a la construcció d’una catedral, i on un mestre constructor “paleta” somia en fer una gran catedral, i desprès de passar penúries i gana, se li presenta la oportunitat a la ciutat de Kingsbridge.
A partir d’aquest moment passen diferents histories, on hi intervenen diferents personatges, el prior Philip, persona totalment entregada al culte del senyor i gran gestor del seu priorat “monestir”, Jack el fill adoptiu de Tom, el qual desprès de diversos infortunis viatge per França i Espanya, fent la ruta de Santiago de Compostela, i on aprèn i veu que es poden fer catedrals diferents a les romàniques i més vistoses, les tàctiques del compte William per tal de tenir més poder, i altres.
La novel·la barreja fets històrics de l’Anglaterra del S. XII, on hi es present la guerra civil, i tocs aportats pel mateix escriptor ficticis.
En fi si busqueu opinions, aquesta serà una més dels milers que hi deuen haver, per tan la meva opinió del llibre deixant de banda si es o no històrica o totalment ficció, si es previsible o no, a mi tal com ja he dit m’ha agradat molt i la recomano a tothom, sempre hi quant tinguin una mica de força als braços, ja que les 1.371 pagines pesen lo seu.

PUNTUACIÓ: 4,75 / 5

Concurs de Castells de Tarragona

Encara que a mi no hem diuen res els castells, m’agraden però no tan per seguir els concursos, excepció Festa Major de Vilafranca del Penedès, hem de felicitar als Castellers de Vilafranca, per haver guanyat el Concurs de Castells de Tarragona, la qual arribava a la seva 22 edició, les ultimes quatre edicions guanyades consecutivament pels vilafranquins, i que es va celebrar aquest diumenge passat.
Els Castellers de Vilafranca, es van imposar sobradament sobre les altre colles castellers. En segon lloc va quedar la Colla Vella de Valls, i en tercera posició la Colla Jove de Valls.

La classificació i puntuació de totes les colles castellers va ser aquesta:

Aficionats de futbol, o busca-raons?

Moltes vegades, i últimament ja en son moltissimes, es sent o llegeix o es veu per la televisió, actes vandàlics, destrosses, agressions, etc., per part de grups radicals d’equips de futbol, no entenc aquesta postura d’aquests col·lectius que van a destrossar i fer mal a la gent pacifica que li agrada l’esport, però jo tampoc entenc la passivitat de molts dels clubs els quals tenen socis d’aquest tipus i no fan res per solucionar-ho.
No crec que passes res de res, si els clubs fecin com el FC Barcelona, que prohibís l’entrada a aquest tipus de seguidors. També així mateix, que la federació de futbol i de clubs també hauria de fer quelcom al respecte, ja que no m’agradaria veure en els pròxims anys partits de futbol com a sud Amèrica, on han de parar partits per les agressions entre aficions dintre dels estadis.
Crec que hauríem de mirar el sistema que utilitzen els equips i federació de futbol angles, encara que en aquest país qualsevol canvi es difícil, i aprendre d’ells, ja que allà qualsevol violent està fitxat, i en cas de violència dintre d’estadis tenen penes de presó.
També dir, que jo soc més del món del bàsquet, i no arribo a entendre el perquè d’aquesta violència que hi ha en els estadis de futbol, i quan per exemple en el món del bàsquet les aficions rivals, amb el 99,9¨% de vegades no hi ha cap tipus de conflicte, serà que son més cíviques ?

15 capítol – Viatge a Tailàndia

20-11-2007 KO CHANG No hi ha molt a dir d’aquest dia, a part de fer com sempre, llevar-nos d’hora. Hem anat a llogar una moto després d’haver esmorzat molt bé, un bufet lliure.
El primer que hem fet amb la moto ha sigut anar cap al sud-est de l’illa, parant el poble pescador de Bang Bao, i es que de pescador ja en té ben poc, ja que ara tot son vaixells per fer submarinisme i snorkel.
Després hem anat a una platja que estava passat aquest poble, no gaire lluny i que és fantàstica, totalment paradisíaca, amb una platja llarga no gaire ample, i amb els arbres i cocoters a tocar del mar, i amb la companyia infinita de crancs petits que corrien amunt i avall de la platja.
Una vegada passat el matí, toca anar a dinar, i hem anat a un petit restaurant prop de Bang Bao, a tocar de les roques de la costa i amb unes vistes fantàstiques de l’oceà.
Un cop plens i descansats, tornem a llom de la moto hi ha fer quilometres, encara que amb aquesta illa sembla que en facis un munt però realment en fas pocs, ja que les carreteres son espectaculars, amb unes pujades i baixades, que ni les carreteres més bèsties del nostre país es poden comparar. Ara entenc el que deia la guia, de que cada any hi han turistes que es maten d’accident de trànsit.
Bé doncs, un cop a la moto ens hem voltat tota la costa est i pràcticament la costa oest, encara que ens ha faltat el sud oest alguna platja, ja que es feia fosc.
Com sempre la benzina l’has d’anar posant no amb gasolineres, ja que quasi ve no n’hi ha, sinó amb paradetes on te les posen amb botelles de Nong Thong, marca de Whisky de Tailàndia.
Un cop hem tornat a l’hotel hem deixat la moto, hem anat a sopar, hem fet un batut i cap a dormir.

21-11-2007 KO CHANG Comencem la jornada a una bona hora, a les 6:30, i comencem per la part més important que és l’esmorzar, que com sempre la Núria es exagerada, i arrasa amb el bufet.... és broma, jo si que disfruto.
Un cop a punt, avui toca mar, i lloguem un kayak per tot el dia, 500 bahts, en el mateix hotel. És un kayak de dos places, i tenim al principi una mica de problemes de coordinació, però encara ens les apanyem.
Recorrem tota la costa de la platja de KaiBe, fent parades a les diferents cales, i després ens arribem a una illa que està davant mateix de KaiBe, força lluny i solitària, amb molta vegetació i deshabitada. Fa por i tot, tan selvàtica, però val la pena arribari.
Al cap de 4 hores estem rebentats de remar, i això que pensàvem que aguantaríem tot el dia.
Tornem el kayak i anem a dinar, fem la migdiada i per relaxar-nos fem una mica de snorkel per la platja. Per sorpresa, a les 17-17:30, al ser l’hora que es pon el sol, hi comencem ha veure forces peixos, i algun cranc gran.
Després com cada nit a sopar i a fer un batut, la Núria de coco, i jo de pinya amb una mica de Nong Thong, boníssims.

Video de les carreteres de Ko Chang, acollonen. Els frenos de la moto en baixada no ens paraven per la pendent que hi havia.

14 capítol – Viatge a Tailàndia

18-11-2007 TRAT Matí còmic en les nostres vides, ens llevem molt molt d’hora, a les 3:45 h per anar a veure la anunciada mini marató d’elefants, i que al final també s’han apuntat a venir el Ben i la Madeleine.
Un cop arribem a on ho feien, molt lluny del centre de la ciutat, ens trobem per sorpresa nostre que es una curs atlètica i no precisament d’elefants.
Un vegada fet el ridícul, i haver fet riure els dels Tuk-Tuks, tornem cap a l’hotel i decidim agafar el tren direcció a Korat, on hem estat unes 4 hores per arribar a Korat i allà agafem un autobús en direcció a Chantaburi, on ens hi hem estat unes 6 hores, i un cop a Chantaburi hem tornat a agafar un altre bus direcció a Trat, aquest cop menys hores, 1:15 h.
A Trat hem anat a buscar una Guest House, en concret Pop GuestHouse, la qual es barata, 120 Bahts, una habitació amb bany compartit, però que en qüestió de net, deixa quelcom que desitjà, i a sopar com sempre al mercat nocturn del poble, que es a prop i es menja bé, i tips cap a dormir.

19-11-2007 KO CHANG No hem passat gaire bona nit, en part degut als impresentables veïns de l’habitació del costat, on diguem que estaven molt animats.....
Hem preparat les motxilles per marxar i fer un petit tomb per Trat, on hi hem comprat un producte típic i molt apreciat, un oli groc que segons diuen es molt bo contra el reuma i altres mals.
Amb el temps just hem agafat transport amb la mateixa GuestHouse, direcció al Center Point, que es l’embarcador de ferrys que van direcció Ko Chang.
Un cop arribem a l’illa, després de 1:15 h, agafem una Pick-Up direcció a la platja de KaiBe, a la costa est de l’illa. Un cop allà i no decidir-nos, agafem un altre transport i anem cap a la Lonely Beach, i allà trobem que hi ha uns bungalows bé de preu, però la platja no val la pena, no es maca i te molta pedra, a part l’ambient que hi ha es de molt tirat i poc sa. Tornem a agafar un transport cap a la platja de KaiBe un altre cop, i allà, després de preguntar en varis, i veure que els preus son excessius, i altres que no ens agradaven, anem a parar al KaiBe Beach, on ens costa un bungalow a 2 línia de mar 900 bahts, amb l’esmorzar inclòs.
Per cert, la primera impressió de l’illa m’ha desconcertat, ja que ens esperàvem una illa poc explotada turísticament, i que n’és tot el contrari.
Un cop instal•lats, ens posem els banyadors i cap a l’aigua. A l’hora de sopar avui no ens compliquem i sopem al complex, on s’ha de dir que es menja força bé i bé de preu, i cap a dormir.

Dies de Verema al Penedès

Com cada any, i invariable amb el pas del temps, en aquesta època al Penedès, és temps de verema, afloren els tractors per les carreteres i apareix l’estrès en els pagesos.
Mirant a tota hora i tots els dies el cel, buscant i intentant saber quins cellers els hi voldran el raïm i a quin preu els hi pagaran.
Això del preu es el gran misteri, des de ja fa uns anys els cellers, o almenys alguns d’importants, com podria ser per exemple M.T., no comuniquen el preu fins un cop ja feta la collita, cosa que jo mai no entendre com has de vendre un producte sense saber-ne el preu.
Una altre es veure com ja fa anys el preu del raïm que li paguen al productor, o sigui el pagès, es manté inalterable o a la baixa, i quant el IPC va augmentant any rere any amb el conseqüent augment dels productes fitosanitaris, gas-oil, salaris, etc.
A més, cada cop els cellers demanen més qualitat en el raïm, i seguiments dels productes fitosanitaris i altres que s’hi apliquen, “pla de traçabilitat”, a la vinya, cosa que jo crec que es del tot lícit i correcte demanar, ja que si volem ser la DO Penedès, o DO Cava competitius, s’ha de buscar qualitat i exigència al productor, i TAMBÉ al elaborador, però sempre amb un tracte just, o sigui no PODEM ESCANYAR AL PAGÉS i si se li exigeix, també se li ha de pagar a un preu just el raïm.

Qui vulgui venir a passejar pel Penedès i visitar alguna de les bodegues o caves, aquí teniu un link on hi trobareu 7 rutes per poder fer.

http://pieraedicions.com/gastronomia/rutavi.htm

I també qui li agradi el enoturisme hi trobareu molta informació en aquesta pàgina:

http://www.enoturismepenedes.cat/

Osama

Direcció i guió: Siddiq Barmak

Països: Afganistan, Japó e Irlanda

Any: 2003

Temps: 83 min.

Interpretació: Marina Golbahari (Nena/Osama), Khwaja Nader (Mulá), Arif Herati (Espandi), Zubaida Sahar (La mare), Hamida Refah (La avia), Gol Rahman Ghorbandi (Talibà)

Producció: Siddiq Barmak, Julia Fraser y Julie LeBrocquy

Música: Mohamed Reza Darwishi

Fotografia: Ebrahim Ghafuri

Muntatge: Siddiq Barmak

Direcció artística: Akbar Meshkini

Estrena a Espanya: 19 Desembre 2003.

Bé, últimament va de pel·lícules, però es que fa un parell de dies vàrem veure a TVE 2 per casualitat aquesta pel·lícula, la qual ens va impactar per la seva duresa, però a la vegada realitat de una de les regions del món, Afganistan.
La pel·lícula que es de fa ja uns anys, del 2003, va de l’arribada dels talibans a l’Afganistan, els quals imposen les seves lleis i costums, on les dones perden tots els seus drets, inclòs el de treballar.
La pel·lícula es centra en una família, composta per una nena, la seva mare i l’avia, els quals es veuen abocats a la pobresa, ja que en la família no hi ha cap home, ja que el pare havia mort. Llavors com a mesura desesperada i per no morir de fam, decideixen fer passar la nena per un noi, Osama.
A partir d’aquí es desenvolupa la pel·lícula, on es pot apreciar la violència, l’odi i la repressió que exerceixen els talibans sobre la població, i que queda reflexat en la gran interpretació de la Marina Golbahari (nena/Osama) on només amb la seva mirada es pot veure la por i la tragèdia.
Aquesta noia es actriu no professional, la qual era captaire als carrers de Kabul.
En fi, pel·lícula de denuncia social i política, la qual pot molt ben ser la narració d’una vida real, e ideal pels que busquen quelcom més que distracció en una pel·lícula.

PUNTUACIÓ: 4,5 / 5

Che El Argentino

Direcció: Steven Soderbergh

País: USA y España

Any: 2008

Temps : 131 min.

Gènere: Històric

Guió: Peter Buchman, Diari del Che Guevara

Música: Alberto Iglesias

Fotografia: Peter Andrews

Muntatge: Pablo Zumárraga

Vestuari: Bina Daigeler

Producció: Laura Bickford y Benicio del Toro

Estrena: 05-09-2008

No hi ha molt a explicar que no hagueu pogut deduir pel titol de la pel·lícula, doncs si, aquesta es la primera de les dues part de una pel·lícula dedicada a la vida de Ernesto Guevara, apodat el Che. En concret aquesta es centra en una part de la seva vida, a l’any 1952, quan Fulgencio Batista fa un cop d’estat a Cuba, i pren el control del país.

A l’any 1955, a Mèxic coneix a un jove advocat, Fidel Castro,  el qual te idees revolucionaries i incita a la revolució contra Fulgencio Batista i el seu exercit a Cuba. La pel·lícula va intercalant fets de les batalles entre guerrillers i soldats de Batista, a la selva cubana i en ciutats, durant la revolució cubana i la visita a Estats Units i la intervenció a la cimera de la ONU per part del Che.

Una de les coses que es dedueix sobre el Che, durant la pel·lícula, es que era un home amb les idees molt clares, i que lluitava fins al final pels seus ideals. Un home el qual volia que la gent sàpigues llegir i escriure, ja que com ell deia “Un pueblo que no sabe leer ni escribir, es un pueblo fácil de engañar”.

A Benicio del Toro, interpreta al Che a la perfecció, com ja va quedar demostrat al festival de Cannes, on va guanyar la Palma d’or a Millor actor, i on comença a sonar com a possible Oscar. Pel que fa a la durada de la pel·lícula, s’ha de dir que no es fa gens pesada i que els 131 minuts que dura passen ràpid.

PUNTUACIÓ: 4 / 5

Una guerra que fa pudor a gas i petroli

Si senyor, que intel.ligen va ser el senyor Putin, de començar a bombardejar Tiblisi abans i durant els Jocs olímpics, esdeveniment que distreia a la resta del món.
Com tota guerra, encara que alguns diguin que no, aquesta i com totes tenia i té unes motivacions purament econòmiques, i en concret aquesta fa molta pudor a gas i petroli.
Resulta ser que Geòrgia es l'autopista per on passa gran part del gas i petroli que prové de Rússia direcció a Europa, i per altre banda Europa vol una seguretat i estabilitat en aquest petit país per tal de que pugui tenir una abestaixament segur d'aquestes matèries bàsiques de consum. Així doncs, ha sigut una posició de força entre el que produeix i el que vol tenir un abestaixement segur, i com a peons els ciutadans de Geòrgia.
Sembla ser també, que per l'oleoducte que prové de Àsia Central i que abesteix Europa, el conegut com BTC (Bakú-Tiblisi-Ceiján), i circula un milió de barrils diaris (el 1 % del petroli mundial) i com no passa per Geòrgia, evitant així que tot aquest petroli passi per territori rus.
Si de empitjorar la situació entre Rússia i Geòrgia molt segur tindrà consecuencies sobre el preu del gas i el petroli a Europa.
Esperem doncs que pel bé dels ciutadans georgians els interessos econòmics no prevalguin sobre les vides de milers d'innocents.